Opinió de Diana RIba publicada al seu bloc
No omple grans portades ni tampoc molts minuts al telenotícies. No és el tema del qual es parla a una conversa de cafè ni tampoc centra el debat polític a les xarxes socials. Així i tot, es tracta d’un aspecte prou important: aclapara més del 30% del pressupost europeu i, després de l’acord sobre l’acer i el carbó, es pot considerar que és un dels tractats pioners i pilars fonamentals de la Unió Europea. Us parlo de la Política Agrària Comuna o, tal com la coneixem popularment a l’Eurocambra, “la PAC”, i l’hem debatut i votat aquesta setmana. Voleu saber una mica més sobre aquesta política crucial per a Europa i el món? Endavant!
Què és la PAC?
La PAC fou creada en el si del Tractat de Roma (1957) per part dels Estats fundadors d’aquella incipient Comunitat Econòmica Europea. Tenia com a objectiu principal la seguretat alimentaria en una Europa amb les ferides de la guerra encara ben obertes. La PAC d’aleshores va determinar una política de caràcter proteccionista basada en el mercat comú, la preferència de productes europeus, l’establiment de preus mínims i l’atorgament de subvencions. Aquesta estratègia va arribar a convertir l’Europa dels anys 80 en el segon exportador agrícola del món. Així i tot, després de la caiguda del mur de Berlín i de la imposició del neoliberalisme arreu del món, la PAC va anar adaptant-se als nous temps, és a dir, al lliure mercat. Les tesis de Fukuyama sobre la fi de la història impregnaven també les polítiques agràries europees.
L’any 2003 es va produir una reforma clau que va capgirar la forma en la qual la UE finançava els agricultors i ramaders europeus. Si bé abans d’aquest canvi estructural, les ajudes anaven lligades a la producció de la terra, a partir de 2003, aquestes ajudes es començaren a condicionar a l’extensió del terreny. Dit d’una altra forma, amb aquesta reforma, els terratinents i les grans agroindústries hi guanyaven, i molt. De fet, avui dia, aproximadament el 80% dels fons de la PAC es destinen a un 20% de receptors.
Amb aquest canvi, s’accelerava el procés de concentració de la propietat de les terres i s’incentivava el monocultiu en terrenys immensos destruint així la biodiversitat del territori. També impulsava la ramaderia intensiva que no només és cruel des d’un punt de vista dels drets dels animals sinó que és altament nociva per al medi ambient.
Els successius tractats de lliure comerç que ha anat signant la Unió Europea amb diversos països i àrees comercials del planeta i l’eliminació d’aranzels i subvencions a les exportacions han fet gairebé insostenible el cultiu de certs productes a Europa com l’arròs o la soja. L’agricultura i la ramaderia intensiva i massificada s’ha imposat a Europa i a tot el món desenvolupat. Les grans empreses agroindustrials han anat adquirint paulatinament les terres i les granges dels petits agricultors i ramaders que no han pogut fer front a la liberalització i la desregularització del sector el qual requereix, cada vegada, més maquinària pesada i més químics per tal maximitzar el benefici. Aquest procés de degradació de la feina del pagès i del ramader tradicional i de les explotacions familiars explica, en bona part, la despoblació del món rural.
Per què no votem a favor d’aquesta reforma de la PAC?
En l’actualitat, es calcula que al voltant d’un 30% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle globals són generades pel sector agroalimentari. Això, sumat al fet que la PAC ha sigut les darreres dècades una generadora de desigualtats, ha provocat que des del grup Verds/ALE faci molt de temps que reclamem un canvi radical en les polítiques agrícoles europees.
Creiem que és urgent confeccionar una PAC que promogui la sostenibilitat, ajudi a frenar el canvi climàtic i garanteixi a agricultors i ramaders unes condicions de vida dignes en comptes de beneficiar a les mateixes grans empreses i terratinents de sempre. Volem una PAC que en comptes d’incentivar la destrucció de la biodiversitat i l’ús de productes químics nocius per a la salut, incentivi la cura dels ecosistemes i la producció d’aliments sans, ecològics i ètics. Malauradament, però, si hem votat NO a la proposta de PAC 2021-2027 de la Comissió i a la posterior proposta del Parlament (recolzada per conservadors, socialistes i liberals), és perquè no compleix cap dels requisits esmentats anteriorment.
La reforma de la PAC que avui ha aprovat el Parlament Europeu és contradictòria amb l’agenda verda (Pacte Verd Europeu) que l’executiu de Von der Leyen intenta vendre a l’opinió pública. L’acord que se’ns planteja rebutja reduir un 30% de les emissions del sector agroalimentari per al 2027 i, a més, els condicionants ambientals a les ajudes només suposen un 20% del pressupost, són voluntaris i es basen únicament en criteris de rendibilitat econòmica. Nacions Unides publicava recentment que l’acció climàtica en els sistemes alimentaris podria aportar fins a un 20% de les reduccions d’emissions requerides per al 2050 en el marc de l’Acord de París però, aquesta PAC, ignora per complet aquesta realitat.
Cal dir-ho sense embuts: amb la reforma de la PAC aprovada avui a l’Eurocambra, i que ara haurà de ser negociada al Consell, no millorarem la situació dels agricultors i els ramaders i, el que és pitjor, tampoc aconseguirem revertir un canvi climàtic que amenaça la mateixa existència de la vida a la Terra tal com l’hem conegut.
Una vegada més, els grans grups de l’Eurocambra han cedit davant dels interessos d’una minoria apoderada que es mou per la lògica capitalista del creixement infinit. El que encara no ha entès aquesta minoria és que, segurament, tota la fortuna que acumulin els servirà de poc en un món malalt i inhabitable.
Diana Riba
Eurodiputada d’ERC
