Malgrat que sovint parlem de desenvolupament rural, sabem qui lidera aquesta transformació? Des de 2010, l’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya, l’ARCA, és l’encarregada d’encapçalar aquest procés al nostre país. Una xarxa que dona suport i representa davant les institucions els 12 Grups d’Acció Local (GAL) que dinamitzen la metodologia LEADER a Catalunya: és a dir, que treballen des del territori i per al territori amb l’objectiu de millorar la vida dels seus veïns i veïnes i fixar-hi nova població. Per aquesta raó, els GAL recolzen els projectes i iniciatives que sorgeixen des de la seva àrea d’influència, ja siguin públic o privats, esdevenint un suport fonamental per als emprenedors. Per aprofundir en el paper tan complex d’aquest organisme, parlem amb Albert Puigvert, gerent de l’ARCA.
En els darrers quatre anys, l’ARCA ha contribuït a crear 900 llocs de feina al món rural. Mirant-ho des d’una perspectiva de ciutat pot sembla poc, però que suposa pel territori?
900 llocs de feina nous, però se n’han consolidat més de 1.000. Parlar de llocs de feina és el mateix que parlar d’arrelament i nova població, és l’eina per lluitar contra la inèrcia del despoblament, sobretot dels més joves. Són fites que s’han aconseguit en comptagotes, però l’acumulació al llarg dels anys és significativa.
Més enllà de les xifres, com ho interpreteu?
N’estem molt orgullosos, més tenint en compte que ens trobem a mig període europeu. El termini d’implementació de les ajudes LEADER és de sis anys i, ara com ara, ja hem creat tants llocs de feina com en tot el període passat.
Com ha estat possible?
Bé, aquí entren en joc dos factors: un de negatiu i un de positiu. Com que la Unió Europea ha reduït la dotació de la PAC i, de retruc la dels LEADER, hem hagut de rebaixar els ajuts a les empreses: si abans subvencionàvem el 35 o el 40 per cent del pressupost dels projectes, ara només ho fem en un 25 o un 30 per cent. Amb tot, en donar ajudes més petites, som capaços d’arribar a més empreses. A banda, s’ha de tenir en compte que, a diferència que del cicle anterior, a escala macroeconòmica, aquest ha estat un període de creixement. Quan estàvem en plena crisi teníem dues feines: aconseguir que la gent es tirés a la piscina, jugant-se els estalvis i emprenent, i que els bancs posessin facilitats per fer aquestes inversions. Ara, aquestes tensions s’han relaxat.
Hi ha més risc en emprendre a una comarca rural?
Depèn de l’activitat. Segons què facis, els clients són més lluny i això és un clar diferencial de competitivitat entre els entorns urbans i rurals. Caldria compensar aquesta diferència amb ajudes fiscals per les persones que s’estableixen al món rural. Pensem que per viure a un poble de muntanya et cal un cotxe, tens menys serveis al teu abast, més dificultats per la mobilitat… per repoblar és necessari donar incentius.
Aleshores, el més fàcil és abandonar el camp.
És una qüestió de visió de país: què volem? concentrar-nos tots en una macrourbs i que la resta del territori en sigui subsidiària? Això no és sostenible, ni a escala ambiental, ni de residus, ni per la gestió de conflictes. Hem d’apostar per endreçar el territori, diversificant les activitats que s’hi duen a terme i establint semicapitalitats. Si ens redistribuïm i garantim les oportunitats, tindrem una societat més harmònica i un territori gestionat on viuran persones que s’hi senten arrelades i se l’estimen.
Això està molt bé, però com aconseguim estendre aquesta visió?
És per això que els projectes dels grups LEADER incorporen un vessant pedagògic que sovint passa per les escoles. Parlem de temes com el consum de productes de quilòmetre 0, de com aquests reforcen l’economia del país… Ens separem del model més estès i fixem la vista en la tasca pimes locals. Això ho fem a les comarques rurals, però també a l’àrea urbana. En aquest sentit són molt positives iniciatives com el Barcelona Smart Rural perquè ens reconnecta amb la part més urbanita de Catalunya.
Entenc.
Però no n’hi ha prou, també cal reivindicar-nos, tenir clar quines són les necessitats i greuges que suporten les persones que no viuen a les ciutats així com facilitar l’ancoratge als pobles. D’altra banda, cal fomentar l’acció parlamentària tant en l’àmbit de les lleis com dels recursos per lluitar pel repoblament.
Més enllà de les escoles, s’ha de fer arribar les bondats dels productes locals als consumidors que són a les ciutats. Com li expliquem a un obrer de Barcelona que ha de consumir un producte més car perquè és millor?
Depèn del producte: pot ser tant per una qüestió de salut com per una d’organització alimentària. L’exemple més clar és la carn. No cal que en mengem tanta, així que comprem-la de millor qualitat. Per fer-ho, però, normalment ens hem d’allunyar de les grans superfícies i dirigir-nos a centres i espais de consum que garanteixen la procedència de la carn.
Ahà.
El que hem de fer entendre és que la gestió del territori aporta uns beneficis ecosistèmics que garanteixen també la qualitat de vida a les ciutats. Fixem-nos en una cosa tan bàsica com l’aigua. La manca de gestió forestal més els efectes del canvi climàtic fa que hi hagi menys aigua disponible muntanyes avall. Així, o hi ha gent que es cuida del bosc o tenim un problema. I això ho hem d’ampliar als aliments, a la neteja de l’aire… conreant pastanagues a la Rambla no podríem menjar tots.
Es pot aplicar això a altres sectors?
A l’energia, per exemple. Si volem canviar el model energètic, no n’hi haurà prou a cobrir tota Barcelona de plaques solars. És una altra oportunitat. Establim un contracte de reciprocitat entre el què és urbà i el què és rural, una iniciativa en la qual ja s’està treballant a alguns llocs d’Europa. Té a veure amb sobirania energètica, alimentària, amb les relacions del gaudi…
Ara que parlem de les relacions de gaudi, sembla que està molt instal·lada la idea que a les comarques rurals només pots ser pagès o tenir una casa de turisme rural. Què en penses?
Des del món LEADER ens estem intentant distanciar d’aquesta idea, però segueixen sent interessants les iniciatives que contribueixen a la desestacionalització o que aporten algun element de salt qualitatiu. No calen més cases de turisme rural, sinó projectes que arrelin a les persones. Un bon exemple és Cowocat Rural, una xarxa d’espais de coworking repartits per Catalunya. És més difícil captar clients, però pot ser un al·licient. A més, ara han creat una sèrie d’experiències turístiques que combienen l’ús d’aquests espais amb activitats lúdiques. És turisme experiencial, no simples establiments.
El camí és la diversificació.
Sí, creiem que hem d’apostar per petites activitats que, sumades, millorin la vida de les persones. Des dels grups LEADER estem participant en projectes tan diferents i interessants com el centre de drons del Moianès i el Parc d’Animals de Molló, que, per bé que és turístic, atreu 30.000 persones l’any i crea ocupació. I més enllà dels LEADER també hi ha bones idees.
Per exemple?
Per exemple Pirinat, que són dos nanos joves que van començar com els d’Apple, esquarterant vedelles a casa seva i fent-ne paquets per vendre a la gent. En dos anys van duplicar la sala dels baixos de casa i ara tenen un macrocentre i són els principals productors de carn del Ripollès. Arran que ells han emprès, han fet que els ramaders del voltant facin la transformació a l’ecològic i des de l’empresa s’impulsa un discurs de preservació del territori. Però hi ha molt més, coses tan psicodèliques com un home que fa sake a La Seu o uns altres que fan wasabi al Montseny. Tot això és economia rural i pròpia.
Sabem identificar bé tota aquesta creativitat? Cal un segell LEADER específic?
Està bé que la gent ho identifiqui com una cosa pròpia, però tinc la sensació que en aquest país ja tenim massa segells, en som especialistes. El què cal és fer més pedagogia a l’hora de comercialitzar i ser responsables de cara al consumidor per avançar en la conscienciació.
Aleshores com fem el procés clar per al consumidor? Pots tenir molt bona voluntat i errar perquè els missatges són confusos
És cert que amb indicadors com el segell Quilòmetre 0 hi ha un poti-poti important. Cal una reglamentació seriosa i dura: qui no la compleixi, ha de ser expulsat del sistema de comercialització. Tot i això, també s’ha de dir que el Departament d’Agricultura ha fet bona feina amb el Segell de Proximitat. És una garantia que és un producte agroalimentari de la terra. Tota la resta te la jugues.
Què vols dir?
Pensem en l’Eco. Un producte que ve de l’altra punta del món pot portar el segell Eco malgrat tenir una petjada ecològica enorme o estar envasat amb plàstic… Una altra, el segell Quilòmetre 0, què indica? Una distància de 50, 70 o 200 quilòmetres? És una marca que ens diu poca cosa. Oblidem-nos-en i simplifiquem-ho: a Catalunya, Segell de Proximitat. Ei, i si a més a més vols garantia respecte al tipus de producció, suma-li Ecològic. O també pots buscar una marca pròpia de territori, com la marca de Producte Propi del Ripollès.
Així enfortirem la nostra pagesia?
El sector primari és bàsic per mantenir el territori i subministrar aliments: aquesta és la base. Ara, cal una societat al seu entorn i un serveis a la població. És tan important tenir una pagesia forta, com una població ben distribuïda pel territori. Repeteixo, avançar cap a un model de petites capitalitats a les quals es vinculin els petits nuclis de població és vital.
Canviem el model de governança?
L’urbà i el rural funcionen com sistemes diferents, els hem de connectar. Està molt clar on és el consum i on la producció: estructurar uns canals de comercialització pels petits productors (els grans ja ho poden fer sols) és bàsic. Des de Barcelona hi ha algunes iniciatives, però normalment s’estructuren amb mentalitat de ciutat i això no funciona. Hem d’asseure’ns i parlar per trobar el què. Només així es podran posar en marxa iniciatives tan positives com l’hangar d’ecològic que s’està fent a Mercabarna.
En canvi, molts pagesos veuen Mercabarna com un espai a evitar
No tots els pagesos tenen la mateixa capacitat productiva. Tenim el petit productor, que només fa venda directa al territori; el mitjà, que pot comercialitzar-ne una part a través d’estructures indirectes; i el gran, que va de pet a les grans estructures. És cert que ara Mercabarna no serveix a bona part del sector primari però, introduint canvis, la cosa canvia. A banda, hi ha altres camins, com els mercats setmanals i els punts d’intercanvi amb el productor. Les eines són diverses, però sempre s’ha d’assumir la tasca de reconnectar.
I què pot fer l’ARCA?
La nostra de feina de base, el motiu per al qual vam néixer, és donar serveis als grups d’Acció Local. Els acompanyem, recolzant-los en el procés de formació i professionalització. Després, malgrat que és una tasca menys visible, hem d’aconseguir fer economies d’escala amb serveis comuns i ajudar a visibilitzar la feina que fan els grups. Finalment, ajudem a fer lobby, reivindicar-nos i posant l’accent a les nostres realitats concretes, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol o Europa.
Amb els LEADER n’hi ha prou?
Malgrat que representen una part molt petita dels fons europeus, els LEADER tenen un retorn enorme. No tots els actors ho veuen igual, però calen estratègies per frenar les tendències negatives que es reprodueixen a les zones rurals de tota Europa i hi ha maneres i maneres de subvencionar. Es critiquen les ajudes al desenvolupament rural, però el gran públic no pensa en els avantatges fiscals i desgravacions a les grans empreses. Tota activitat econòmica està indirecta o directament subvencionada: només pel lloc on s’instal·len, les pimes rurals haurien de tenir moltes més contraprestacions.
Com encareu la recta final del període?
Gran part del nostre èxit d’enguany ha estat garantir la continuïtat entre ambdós períodes LEADER. A moltes autonomies hi ha hagut dos anys de guaret i ha estat molt perjudicial. L’altra victòria: establir fins de cooperació entre Grups d’Acció Local. Són dades molt positives, però ara haurem d’encarar diferents problemes: la davallada de pressupost de la PAC, a més de la simplificació excessiva dels plans de desenvolupament rural establint un marc estratègic per a cada estat, en lloc d’un per a cada regió. Les autonomies perdran competències per gestionar els fons i això ens perjudica especialment. El fet que Madrid piloti el canvi de període elimina qualsevol garantia d’una transició amable o certa continuïtat en el repartiment dels fons.
Què fer aleshores?
Fa falta voluntat i posar solucions. Si la partida pels LEADER sorgeix de diferents àrees, no només de la PAC les coses canvien. Té sentit que s’inverteixi amb fons destinats a la innovació, a l’ocupació, la formació…
